Fa 80 anys mig milió d»espanyols van travessar la frontera francesa per escapar de les sarpes de les tropes franquistes, que liquidaven la II República amb la conquesta de Catalunya a sang i foc. Entre aquella allau de refugiats hi havia dos-cents xiquets del Matarranya que, fins unes poques setmanes abans, havien viscut una enriquidora experiència vital i educativa que marcaria les seues vides. Van passar la major part de l»any 1938 a la colònia infantil del Hogar del Niño Aragonés, a un poblet de la província de Barcelona que es diu la Beguda Baixa, entre les vinyes del Penedès. Però l»empenta de l»exèrcit insurrecte era imparable i va obligar a evacuar a aquella canalla cap a França. Les classes, els jocs del pati, les excursions i les confortables habitacions habilitades a la Masia Bach per la iniciativa de Batiste Albesa, un polèmic líder anarquista de Vall-de-roures, van quedar enrere. Des de l»eixida de can Bach fins a travessar la frontera francesa tot va ser incertesa, fugida i precarietat.
Finalment, l»expedició de xiquets i xiquetes de la Beguda va passar a França a les primeries de l»any 1939. Molts d»aquells nois es van quedar a viure en famílies franceses, però la major part va seguir viatge cap a Bèlgica, on van quedar resguardats fins que un altre conflicte, la II Guerra Mundial, va portar també la destrucció al país d»acollida. Llavors els xiquets van tornar al Matarranya, que en aquells temps estava immers en la més dura postguerra. Encara, 80 anys després, parlen amb admiració i enyorança dels «pares» belgues.
En las primeras semanas después del 18 de julio, miles de aragoneses, del alto y del bajo Aragón no pudieron escapar de «las sarpes» de la chusma que, procedente de territorios del Este, asesinó, robó y destruyó lo que pilló a su paso. Muchos pueblos de nuestra tierra han sido testigos y victimas de aquellos hechos.
El numero de delincuentes que bajo la excusa de acabar con el fascismo, cometió esos crímenes, no tenía otra salida que la de escapar a la justicia.
Todos eran españoles, los de un bando y los del otro, aunque yo prefiero recordar a mi padre que siempre consideró que todos, unos y otros, habían sido victimas de la guerra. Desde luego el lo fue, y por ello hablo con admiración de su ejemplo.
No entiendo cómo se puede «blanquear» la figura de Batiste, el mayor responsable de todas las víctimas inocentes del Matarraña. Asesino sanguinario que masacró cientos de personas, para quitarles sus propiedades.
Dejó viudas y huérfanos para implantar el comunismo libertario.
El muy valiente huyó a Francia dejando un reguero de sangre y sufrimiento.
Después de la guerra volvió a recordar sus «hazañas».