06Ara, tamé va dixar molt clar que, tal com havien suposat, solament del pa no es podie viure. I això ere així bàsicament per tres motius. El primer perquè en aquella època el “Servicio Nacional del Trigo“ controlave i intervenie la producció i el comerç del cereal. I entre les seues facultats estave la de fixar el preu del blat. Lo segon consistie en que ere la propia Administració la que imposave el preu de venda al públic del pa. Així el control que exercie en el mercat ere pràcticament absolut. I el tercer tenie com a causa un problema doméstic producte de les particulars circumstàncies que venien a complicar en gran manera el procés de producció: pastar a casa; traginar la massa hasta el forn, en diversos viatges, a lloms del burro; allí elaborar-la i courer-la; i finalment portar el pa cuit a la tenda.

Jo ajudava en lo que podia, pero treballava a la serreria. Ere molta faena per a tan pocs braços. I, per tal causa, buscant una solució, en vista que més pronte que tard les cases dixaven de pastar i passaven a comprar el pa, lany 1965 es van animar a plantejar a lajuntament la possibilitat de traslladar la maquinària al forn de la Vila, al carrer del Mesón, i establir-hi la panaderia amb la consegüent compensació económica per al municipi. I sense perjudici que qui vullguere continuar pastant pel seu compte puguere fer ús del forn com ere costum. La contestació de casa la Vila no es va fer esperar: “Lo forn ha estat sempre aixina, i aixina estarà» va ser la lacònica resposta. La negativa municipal va propiciar que mon pare, a ledat de coranta-i-set anys, prenguere la decisió, que haurie de suposar un gir de cent vuitanta graus a les nostres vides, de fer unes oposicions.

Allavontes jo en tenia catorze i el recordo, aquell hivern, assentat al banc del forn i estudiant, amb lo temari a les mans, durant les enfornades, mentres lo forner anave faenant.