J.A. Carrégalo

En limaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no nhaig patit tant com la vesprada dun dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en lobligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels «Escolàpios» també en passàvem. I molt. I per a combatrel cada un se les havie dapatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindren cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser latre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâs los «calçoncillos». Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâs amb aigua freda lendemà al mati, tant a lhivern com a lestiu. Atenent a lextrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts dhaver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a lEscola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de lamable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar laigua va resultar que les canyeries shavien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo «padre maestro», al considerar que el fet dhaver-me hagut denfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâm. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb «calçoncillos».

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no lhaig trencat.