Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a «dialectos».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, ha publicat El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020). Estudie les relacions entre poder i llengua en la formació de l»aragonès, i expose dos arguments pels que l»aragonès es va distingir tant com les varietats del llatí veïnes. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que arrenque al voltant del Poder, en la compilació dels Furs d»Aragó l»any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, discussions acalorades sobre les llengües que s»han d»usar a les Corts d»Aragó.

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I es llance a explicar per què històricament les nostres varietats del llatí al Matarranya mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa», a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política. Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV) perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l»aragonès. Però esta «anomalia» acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. Lo procés de substitució escrita de l»aragonès i el català a Aragó, tres segles més tard, és bastant similar, i clarament diferenciat del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l»aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s»equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.

Natxo Sorolla. Viles i gents