Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer -o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.

Lo roure és una altra cosa. Ha escampat sense vergonya les branques amunt i a l’ample, fins assolir l’aparença venerable dels arbres atlàntics. A l’hivern encatifa el sòl de fullaraca cruixent i melangiosa. A la primavera les fulles brosten d’un verd fresc, menudes i rialleres. I a l’estiu regala ombra fresca -no com la del pi, mal company de migdiada en temps de canícula.

La remor de les fulles em fa esgarrifar. Sento una veu, o potser en són moltes que articulen lo mateix discurs. Un discurs intel·ligible malgrat l’idioma, que és el del vent i les capçades. O potser és lo iaio qui em parla. Fa molts anys, prop de cinquanta, que va faltar, quan jo encara no n’havia fet dotze. Però em ve un record tan vívid d’ell que és com si l’estigués veient, com si me n’hagués acomiadat ahir de vesprada.

A l’altre costat del roure hi ha un pinet que ja fa goig. Entre les seues arrels dormen els vestigis d’en Patufet, lo gosset de mons pares. Potser per això ha crescut tan ràpid -la natura tot ho aprofita. Lo pi em parla del pare, la mort del qual s’esdevingué ara fa exactament quinze anys. Mort; és això el que mormolen les fulles? En tot cas ho fan des de la vida, la vida vegetal que xucla la vida que resta en el mineral que un dia va estar viu.

Una glopada em puja del pit als ulls. Som menuts, insignificants. Però som.

Carles Terès. Viles i gents