La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.
Eixos mons del passat queden recollits als documents: aquells papers antics i polsosos que podrien parèixer insignificants. Arrepleguen mil·lennis de somriures i desgràcies que, irremeiablement, carreguem a l’esquena. Recullen noms i malnoms que portem a la sang, episodis que han influït d’alguna forma en la conformació de la nostra vida. En definitiva, testimonien la nostra memòria, lo nostre passat, i lo nostre llegat.
Per eixe motiu no podem tolerar de cap manera que, als cinc continents, hi hague gent que intento falsificar la història. Des de fa alguns segles, senyors en corbata creuen tindre la potestat per canviar, des del present, los fets que van passar fa mil·lennis. Creuen que poden oposar-se a lo que diuen los poderosos documents, calcigar la memòria de les ànimes passades per servir als interessos del present. Ells saben que la història és l’arma més poderosa de totes, però obliden que eixe poder desmesurat també pot recaure damunt d’ells com una pesada roca. Obliden que aquells que els declaron la guerra als morts acabaran, tard o prompte, al seu cantó.
En definitiva, la història és la que és: una caixa tancada per tota l’eternitat que mai ningú podrà canviar. Si voleu canviar alguna cosa, canvieu lo present, que falta li fa.
Luismi Agud. Viles i gents
