Les vores del riu Matarranya i del seu afluent el Pena estan esquitxades a Vall-de-roures d’una sèrie de grans casalicis assolats coneguts com la Fàbrica, la Fabriqueta, la Fàbrica de Fort i la Fàbrica Bonica. Els noms conserven la memòria d’un passat industrial paperer molt llunyà en un poble d’economia bàsicament agrícola i ramadera. Son edificis heretats de la florada industrial que es va estendre per Vall-de-roures i, sobre tot, Beseit el segle XVIII i que, aquí caigo aquí m’aixeco, va arribar viva fins a la segona meitat del segle XX. Pel camí va haver de renunciar a la producció paperera per adaptar-se a altres activitats més rendibles, com la fabricació de faixes, de cuir artificial o a la cria de pollastres.

A les darreries del segle XVIII i començaments del XIX el paper que eixia dels molins de Vall-de-roures i Beseit conqueria els mercats espanyols per la seua alta qualitat. Gloria Solache, tècnica del Departament d’Estampes i Dibuixos del Museu del Prado que acaba de confirmar que Goya va emprar paper de la fàbrica d’Isidro Gamundí a Vall-de-roures per escriure les seues cartes, explica que el millor paper del país es fabricava als voltants del canvi de segle a València, Catalunya i Terol -més concretament a la capçalera del Matarranya-. La seua penetració al mercat nacional era destacada, com queda patent per l’elecció del genial pintor aragonès d’este paper per a la seua correspondència i també per a compondre el seu Quadern C, una de les seues principals col·leccions de dibuixos.

Però l’època d’èxit va passar i de les antigues quatre fàbriques del costat del riu només en queden runes, llevat de la Fàbrica, en procés de rehabilitació com a hotel. El turisme és, avui per avui, una activitat econòmica que dona al Matarranya protagonisme nacional, com fa dos segles li va donar la fabricació de paper. Caldrà cuidar-lo per a que no acabe, també, reduït a una fornada de casalots en runes. Ha passat. Pot passar.

Lluís Rajadell. Viles i gents