Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.
Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.
Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.
Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.
Estela Rius. Viles i gents
