El cartell que el dissenyador Nacho Padilla ha fet per l’ajuntament de Barcelona amb l’eslògan «Barcelona té molt poder», no és del gust de tothom, i això ha originat una nova polèmica entre la fauna tuitaire. També els totòlegs de la ràdio n’han dit la seua.
L’altre dia, per exemple, una tertuliana va engegar «jo no sóc dissenyadora, però a mi no m’agrada gens». No em vaig poder estar d’exclamar (en la solitud del meu confinament) «Els dissenyadors no dissenyem per als altres dissenyadors! Dissenyem per a tothom! Per-a-tot-hom!». I és que un cartell, per bonic que sigui, no és una obra d’art. L’art el fan els artistes, no els dissenyadors. La nostra feina consisteix a comunicar el missatge del client al seu públic objectiu. Naturalment, hem de tenir un sentit estètic ben desenvolupat per reproduir aquest missatge de forma atractiva per als destinataris. I sobretot cal molt d’ofici per saber com funciona la sensibilitat dels receptors, els mecanismes visuals (tipografies, colors, proporcions…), els processos de producció i els suports de publicació, entre d’altres factors.
En parlo perquè aquests dies, aprofitant l’alentiment de l’activitat, hem anat actualitzant el mostrari de la nostra web. Una feinada que sempre fa mandra perquè pensem (erròniament) que primer són els encàrrecs dels clients. Però quan t’hi poses, te n’adones que, en certa manera, a través dels projectes pots reviure la teua trajectòria vital. Cada feina té la seua raó de ser, el seu argumentari, la seua càrrega d’hores de dedicació. L’emoció de quan per fi trobes la línia gràfica correcta, el neguit de la presentació, l’alegria de quan s’aprova i els ajustaments inacabables per a poder fer-la pública. Revisar-les, triar-les i preparar-ne les imatges per a mostrar-les als visitants del web, ha estat retrobar-me amb el meu jo d’aleshores, quan les pensava i les construïa. En cada treball hi ha la descoberta d’un món, una lliçó apresa, la coneixença de noves persones. En cada treball hi ha un tros de vida.
Carles Terès – Viles i gents
