Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.
Enguany, tampoc hem pogut passar mitja nit arreglant el món des d’una penya, ni l’altra mitja a la plaça, sentint com los altaveus mos fan tremolar d’emoció. No hem disfrutat d’una minjada tots junts a la plaça, ni d’una ronda pels carrers empedrats amb la xaranga, fent-mos saber que som les persones més afortunades del món per viure al millor poble del món.
No hem pogut fer res d’això, però hem conegut lo valor d’una excursió pels barrancs i les muntanyes, colls i canyades, pinars i carrascars. Hem descobert l’amena que es pot fer una vesprada despedint al sol si estàs amb la gent indicada. Hem adeprés lo valor d’una nit mirant los estrels que s’aguanten damunt de natres, descobrint l’insignificants que som a un món que mai pararà per ningú.
I encara que les espurnes de setembre insistisquen en esborrar de la memòria la flama d’un estiu apagat per la desgràcia, natres seguirem clamant per aquell que va ser un dels estius més inefables de les nostres vides.
Luismi Agud Sorli – Viles i gents
