Hi ha força coses que em recorden amb inclemència el pas del temps. Hi ha les evidents, com són els canvis físics, el creixement fulgurant de les filles o la trituradora tecnològica (altrament dita obsolescència programada). N’hi ha d’altres que no ho són tant perquè van mutant la realitat sense estridències. Són fets aparentment irrellevants, però que fan palès que la meua percepció actual d’allò que m’envolta té poc a veure amb la d’abans.
Ja he explicat que, fins l’arribada de la informàtica, els estudis de disseny eren llocs amb multitud d’estris i productes per traslladar al pla material les idees dels creatius. Retoladors, llapis, ròtrings, Letrasets, regles, guaix, aquarel·les, pinzells, papers dels més diversos gruixos i textures… Un dia, van arribar els primers ordinadors, uns aparells de pantalla negra i lletres verdes que tot just servien per la fotocomposició de textos. Quan van irrompre els Macintosh, però, la cosa va fer un salt qualitatiu. Vam començar a muntar els originals en un univers paral·lel, una mena d’èter que -deien- es componia només de zeros i uns. Al principi, el que es veia a la pantalla ens feia l’efecte que era poc més que un miratge. Per saber com era de debò ens calia portar-ho al món ‘real’ -és a dir, imprimir-ho en un suport tangible. Desconfiats, guardàvem còpies físiques de tot el que hi havia dins el ventre d’aquella màquina, no fos cas que s’evaporés.
Ara, en canvi, el procés s’ha invertit. Ho he pensat mentre digitalitzava (és a dir, convertia en zeros i uns) fotos en paper i diapositives. La necessitat de tindre la foto a la mà ha estat substituïda per la de veure-la a la pantalla. Veure-la i compartir-la, és clar. Cada volta que n’hi envio una a ma mare pel Whatsapp, ella em contesta amb grans mostres d’alegria. Suposo que aquí rau el quid de la qüestió: aquest grapat de zeros i uns que codifiquen la imatge, ens els podem enviar els uns als altres de manera instantània. Si hi pensem, les fotos físiques tampoc són altra cosa que uns pigments sobre paper que reprodueixen una realitat que ja no existeix. Fantasmes i prou.
Carles Terès – Viles i gents
