Estava esperant en candeletes lo dia de la preestrena de llargmetratge «Terenci. La fabulació infinita», al cinema Verdi de Barcelona. Quan va arribar lo moment, no vaig apartar la mirada de la pantalla en los 91 minuts que dure el film perquè la història, estratègicament narrada a partir dels testimonis d’amics i familiars de Terenci i de l’arxiu de TVE —principalment—, em va atrapar. Quan va acabar, vaig tindre la sensació que se m’havie fet curt i que alguns temes s’havien quedat una mica en l’aire. No obstant, este fet no desmereix gens la pel·lícula, perquè, com van anunciar los seus creadors, podríem saciar la nostra set en la sèrie-documental de quatre capítols, que es va estrenar a FILMIN lo 22 de setembre i que aprofundix més gràcies a les tres hores que dure.

Durant la presentació del film, Marta Lallana i Álvaro Augusto, directora i guioniste respectivament, van dixar entreveure alguns dels aspectes claus. Des del meu punt de vista, un dels més importants és que el film —i la sèrie— no són un repàs al peu de la lletra per la seua obra literària (com sí que ho ere el documental «Ana Maria Moix. Passió per la paraula»), sinó que la intencionalitat dels autors ha set plasmar la complexa personalitat de Terenci Moix Meseguer. Van subratllar que els espectadors descobriríem coses, perquè la seua intenció ere fer-li un homenatge i una celebració, però no una biografia que exaltés lo personatge. És a dir, coneixeríem la persona, la qual cosa també implica conèixer les capes menys afavorides.

Este homenatge —i reivindicació!— segurament adopte una de les formes més adequades, ja que en un cine va ser on va estar a punt de nàixer, va ser on es va refugiar al llarg de la seua vida i on sempre tornave per a observar les llums i ombres del seu propi relat. La fascinació i desig que sentie en veure estes finestres a altres vides li van fer inventar una pròpia que ara, gràcies al film «Terenci. La fabulació infinita» podem descobrir.

Estela Rius. Viles i gents