Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures. Dic que l’he parlat sempre amb mon pare perquè amb ma mare, castellana vella de Burgos, parlava en castellà. Feia anar el català, però tenint molt clar que no era català. Encara que era calcadet al que parlaven la gent d’Arnes o d’Herbers -un poble de Catalunya i un altre del País Valencià amb els quals tenia relacions familiars-, no era català ni valencià. Era xapurraiu. I així ho defensava sense cap argument lògic on tocara defensar-ho. No ho era perquè no em donave la gana. I prou! Allavons, al temps de la Transició, l’autonomisme estava de pujada. L’aragonessisme anticatalà, també. Jo, un adolescent, m’apuntava per ganes -i necessitat- d’integrar-me al grup a la corrent majoritària.


Tenia un amic a qui li van comprar la Gran Enciclopedia Aragonesa, la GEA, i un dia que vaig anar a casa seua per marxar junts de festa em va donar per fullejar aquells llibrots blaus tan llustrosos. Vaig anar de cap a buscar la paraula «chapurriau» amb l’esperança de trobar una definició acadèmica per a la meua estimada llengua. Però el que vaig trobar va ser molt més impactant. El xapurriau, deia l’entrada, és la paraula usada per designar «popularment» al català a l’Aragó, encara que el seu significat és «llegua mal parlada», una consideració que respon a «raons discriminatòries o d’alienació cultural». Una explicació indiscutible, redona i definitiva. Per a qui vulgue entendre, clar. I, a més, venia d’una font reconeguda, prestigiosa i aragonesa.


Des de llavors, la meua parla va deixar de ser una llengua malparlada per considerar-la allò que és, clara i catalana.


PD. Pot ser que el terreny estiguera llaurat i adobat per a la llaor aclaridora gràcies als exemplars de Cavall Fort que la Merxe i la Paquita Gimeno em deixaven a casa cada vegada que venien a visitar-nos des de Calaceit per la gran amistat que tenen les nostres famílies.

Lluís Rajadell – Viles i gents