Va ser Carles Sancho qui me’n va parlar. Estrenàvem l’any 1995 quan em va comentar que es volie crear una columna en llengua catalana en el periòdic La Comarca. I em va proposar integrâ-m en lo colectiu de lletraferits que li haurien de donar vida.

En aquell temps, la meua experiència com a articulista es limitave a algunes narracions que havia publicat anteriorment al propi periòdic, recreant personatges i fets de la literatura oral.
La idea m’agradave. Tenia moltes coses a dir i m’engrescave dir-les en català, respectant la normativa però prioritzant i donant valor, sempre que comptara amb alternatives vàlides, a la nostra forma dialectal i als localismes. A més, lo gran finestral de La Comarca, obert de vora a vora al territori, em pareixie adequat. I el grup d’escriptors amb los que hauria de compartir columna, eren persones amb una llarga trajectòria de compromisos per la llengua i la cultura pròpies, i m’oferien totes les garanties.

I m’hi vaig incorporar. I durant estos anys hai continuat rescatant de l’oblit els personatges ilustres dels que abans parlava, ja que corren perill de desaparèixer de la memòria popular. I em doldrie no haver-ho intentat. Pero hai escrit també sobre qüestions d’actualitat. I de tant en tant m’hai permés narrar experiències autobiogràfiques i records personals, ja que són matèries molt agraïdes que em motiven de forma destacada. I és que, per a mi, l’escriptura, com la lectura, són dos plaers immensos.

Per un atre costat, atesa la precària situació de la nostra llengua a l’Aragó, en els meus articles del «Viles i gents» acostumo a utilitzar un llenguatge que pretén ser didàctic, molt pròxim a la oralitat. I ho faig amb l’esperança de motivar el lector a reconéixer com a pròpia la llengua escrita que té davant, i invitâ’l a submergî-s’hi i disfrutar de la lectura. El que no tinc gens clar és si ho hauré aconseguit. En tot cas és el lector qui ho ha de jutjar.

Ara porto algun temps sense publicar. La meua naturalesa demane atenció. Pero, comptant amb totes les vènies que convinguen, lo dia menos pensat tornaré.

Fa anys, Juli Micolau, amic freixnedí, a les endreces del seu poemari Esfera. Traspunt en la Serena, vee en mi «l’optimisme montrogí; la força positiva». I ho encertave plenament.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

José Antonio Carrégalo – Viles i gents