Fa més de cinquanta anys alguns ja replegàvem vocabulari que sentíem dir a la gent naixcuda al segle XIX, i també escoltàvem en molta atenció les converses i cançonetes tradicionals. I en los amics de l’Estudi -escola- jugàvem a l’eixagueda, les xapes, a l’arrenquen i aturen, al marro, a saltar la corda, o al bater, joc de pilota en dos equips paregut al beisbol. Per ixo entenem molt bé què acabarà passant quan apareix un nou grup d’entusiastes xapurrianistes que se moren d’amor per la nostra llengua, però només parlen i parlen en castellà, i ho escriuen tot en castellà, ixo sí, posant de tant en tant la floreta d’un topònim o una expressió nostra, escrit també a la castellana. Com si el castellà necessitare per existir que, els que no respecten lo que han dit tantes voltes els acadèmics de la RAE sobre el català d’Aragó, li penjaren a les orelles un panical, un picaculs o un passaripiaus florit dels que ara creixen per les eres ermes dels nostres pobles.

Està clar que l’enfornada actual dels xapurrianistes arriben massa tard, quan el vocabulari en que ells treballen s’ha reduït de manera perillosa i no els aplegue ni per fer demostracions de primer d’infantil de Chapurriau. I no exagero, perquè entre els que mantenim la llengua, en les condicions dels anys 50-60 del passat segle, i els que es mouen en la immersió totalment castellanitzada dels raders vint anys, hi ha una distància insalvable.

Algun dia se n’adonaran que ixo del ‘chapurriau’ o xapurrejar, no és altra cosa que un terme despectiu inventat a la part castellana de l’Aragó, per senyalar la manera confusa que tenien de parlar, la gent de la Franja, quan intentaven fer-lo en castellà. Fenomen també conegut a la ratlla del portuguès i el castellà; o el que diu de l’època de la colònia portuguesa una crònica recent: «el portugués chapurreado fue durante tres siglos la lengua de comunicación entre europeos de todas las naciones en gran parte del litoral asiático». M’agüela Petra parlave molt poquet el castellà xapurrejat, i el català d’Aragó perfectament; m’agüelo Tomás, com va anar a l’escola, parlave català i castellà perfectament.

Tomàs Bosque – Viles i gents