Hi ha pel·lícules on queda clar qui és el bo i qui el dolent. Si acaba «bé» -o sigui, si els bons se’n surten- ens queda una sensació d’alleujament, fins i tot d’alegria (de pa sucat amb oli, però alegria). A l’altre extrem, hi ha les que acaben malament i ens amarguen la vesprada. Tots sabem, però, que la vida real és una altra cosa, on no hi ha ni bons ni dolents absoluts, on els finals i els principis són tots relatius i consecutius -tret del naixement i la mort. Vet aquí per què és tan complicat que una ficció aconsegueixi de bastir una història que reflecteixi la realitat de manera reeixida. Ara, quan això s’esdevé, el plaer que ens proporciona és gran i ple.

Finalment hi ha les produccions on els protagonistes són malvats sense pal·liatius, és a dir, els seus actes són profundament perjudicials per a la societat. D’exemples n’hi ha a cabassos: mafiosos, traficants, assassins, lladres… El curiós és que, com són els protagonistes, és molt fàcil que ens acabem ficant dins la seua pell i desitjant que no els enxampin. Quan els personatges són ficticis, la cosa no és tan greu. Però què passa quan es tracta d’algú que ha existit, que ha fet mal de debò? S’han rodat força biòpics de gàngsters, d’assassins o de narcotraficants, com per exemple el de Pablo Escobar a la famosa sèrie Narcos. Escobar reunia en la seua persona tot el «pack» dels crims més abominables: assassinats, corrupció, extorsió, tortura… i tot al voltant del tràfic de drogues, que tantes vides i famílies destrueix. Tanmateix quan després de 20 episodis el ‘narco’ és abatut pels agents del «Bloque de búsqueda», no podem evitar de sentir una certa recança. Un dels motius pot ser que la seua mort significa el triomf del càrtel de Cali, els seus rivals. En aquest cas podríem explicar-ho amb la «filosofia Kissinger»: Escobar era un malparit… però era el «nostre» malparit. Fins a aquest punt podem arribar a empatitzar amb el protagonista d’una sèrie, per dolent que sigui.

Coses de la ficció, que s’infiltra en les nostres vides. Mentre es quedi en el seu lloc, rai.

Carles Terès. Viles i gents