Les conseqüències de la industrialització van encetar una estructura social moderna que es va traduir en diferents canvis significatius, com la reducció de la jornada laboral, que va donar pas a un augment del temps lliure per a la classe treballadora. Esta nova societat marcada pel capitalisme, va introduir una mentalitat social que considerave una necessitat el consum i l’entreteniment.

Si bé les classes benestants ja tenien els seus espais d’oci, el proletariat també va crear els seus propis. No obstant esta aparent democratització, Bourdieu assenyale que, dins de l’ordre cultural modern, els espais de consum cultural eren un element jerarquitzant que mantenie la diferenciació entre les classes socials.
A Barcelona, l’enderrocament de la muralla medieval i l’expulsió de les barraques de fira de la plaça de Catalunya, va fer que l’avinguda del Paral·lel, a partir de 1892, es poblés ràpidament d’espais destinats a l’espectacle. Durant el període d’entreguerres, que és considerat com l’època de major esplendor, va arribar a tindre el 73% del sol urbà destinat a usos escènics.

Dixant a part les altres cares de l’avinguda, lo Paral·lel de fa cent anys va ser una important font d’accés a la cultura i a l’oci pels treballadors. Espectacles de lo més variats, teatre, circ, cine, ball… i locals que sonaven fort, com el Folies Bergère, el Teatre Còmic, l’Espanyol, el Pompeya o el Moulin Rouge, entre d’altres, que articulaven un passeig atapeït per la multitud.

En una societat en què l’analfabetisme ere elevat, la millor manera de saber lo que passave ere a través de la música. La gent cantave, memoritzave i adaptave les lletres, que travessaven les parets dels teatres i cabarets per aixir al carrer. Les cançons eren dipositàries dels fets de la vida quotidiana. Narraven les aventures dels obrers, de les minyones i dels senyors, la política o altres aspectes que pesaven sobre el Paral·lel… «Baixant de la Font del Gat», «La Paula té unes mitges» o «Remena Nena», són exemples que parlen sols.

Los nois i noies del poble que estaven treballant a Barcelona també es van impregnar d’aquelles lletres populars. No és estrany que, algunes d’elles, se n’aixisquessen dels marges urbans i arribessen a la memòria local, viatjant en tren del Paral·lel al Portal.

Estela Rius. Viles i gents