El 25 d»agost de 1995, quan feia poc més de dos anys que havia tornat a Aragó, vaig veure imprès el meu primer «Viles i gents» a La Comarca. La proposta me l»havia feta el director, Ramon Mur, que és qui va fer possible el «miracle» d»una columna en català en un periòdic aragonès. (Totes les coses referides a la nostra llengua a Aragó pareix que se sostenen a base de «miracles».

Aquell primer article va ser «Torredarques. Imatges de festa i viatge», una croniqueta amb pretensions literàries que descrivia les meues sensacions en el trajecte del poble a Alcanyís per treballar, en plena Festa Major. Eren dies tendres, on tot resplendia de tan nou com era: la vida al poble, lo matrimoni, la paternitat, la granja de conills, les trufes esquives, los nous amics… Vint-i-cinc anys i dues-centes quaranta columnes després, ací estic, escrivint-ne una altra que celebra les noces d»argent. Lo símil matrimonial no és casual, atès que la meua relació amb l»idioma ha estat d»enamorament des que tinc memòria. Suposo que este sentiment, com tantes coses, lo vaig mamar a casa. Mons pares, emigrats a Barcelona des de l»Aragó catalanòfon, em van criar en un barri i en uns temps castellanoparlants. Malgrat això i l»omnipresent «en castellano nos entendemos todos», no els hi va passar pel cap de parlar-me en altra llengua que no fos la seua. Era el nostre tresor, que podia engrandir en els llargs estius a Queretes, on no sentia més castellà que la mitja horeta de missa en diumenge. Més grandet, vaig veure que hi havia cançons, llibres i revistes de tots els gèneres en lo nostre idioma, i persones d»indrets llunyans que l»acolorien amb els seus accents bellíssims. Podia eixamplar-ne els registres fins allà on volgués, no tenia límits. Lo meu compromís, però, es va fer ferm quan vaig tornar ací i vaig començar a «significar-me» en la seua defensa, per exemple escrivint en català en este periòdic. I tot gràcies a la confiança d»en Ramon i a l»escalf dels companys de columna, esdevinguts amics dels bons per causa d»esta fal•lera compartida. Per mols anys!

Carles Terès – Viles i gents