Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa. Es tractava d’una mena de ‘marató’ de presentacions d’obres d’autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho (ja se sap que «para escribir, ya está el castellano»).
La jornada va començar poc abans de les onze amb la benvinguda de la presidenta de ‘Coses del Poble’ Lourdes Ibarz, qui va fer una defensa clara del nostre idioma, compartit a banda i banda del Segre (i de l’Algars, com ja sabem los lectors d’este periòdic). Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, van obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Natxo Sorolla, que ens il·lustrà amb una acurada ponència de la situació i perspectives del català a Aragó.
Després ja van començar les presentacions, amb autors d’ací i dellà dels rius que mos uneixen. Vam poder escoltar Mercè Ibarz, Ferran Sàez, Margarida Aritzeta, Anna Sàez, Teresa Ibars, Lluís Rajadell, Merxe Llop i a un servidor. Cadascú presentà el seu llibre i dialogà amb el nombrós i participatiu públic. Finalment, Marc Biosca, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada.
Entremig, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.
De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.
Carles Terès. Viles i Gents
