He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne. Primer va ser el canvi del sarronet on duc l'imprescindible per una ronyonera que em va regalar la filla gran: no m'hi cabia el bloc de tapa dura 12×15 i el vaig substituir per un d'espiral de 7×11. Després, arribada la tardor, les jaquetes amb butxaques em fan innecessària la ronyonera. Tot plegat fa que vagi deixant d'escriure, ni que sigui molt de tant en tant, amb la ploma que tant plaer em proporciona quan llisca sobre el paper.

M'inquieta una mica -una miqueta molt prima. Potser és per l'optimisme suau, que subjau al meu dedins, que em fa creure que tot tendeix a anar millor i no em permet capir les coses horribles que poden passar. «Algun dia m'hi posaré» em dic. Perquè no m'imagino que els dies se m'acabin. Per molts anys que visqui.

Encara en prenc alguna, de nota. Cada camí menys, tot s'ha de dir. Alguna frase que teclejo al mòbil, algun apunt de veu… Sempre es bo tenir idees per als articles que un parell de voltes al mes em toca d'escriure. La veritat és que rarament -per no dir mai- les recupero. Suposo que forma part del cansament de veure com de saturat n'està el món, de reflexions irrellevants. Com aquesta, per exemple.

Em passa el mateix (crec que ja ho esmentat en algun altre article) amb les fotografies. Avui mateix hem fet una passejada vora el riu Guadalop. La llum era magnífica: uns núvols densos tapaven el sol en intervals molt breus; els arbres de ribera brillaven de grocs, ocres i vermells; el terra cobert d'herba verdíssima per les pluges recents. La bellesa hi era, esclatant, però la crida a compartir-la a les xarxes socials dormia, potser eternament. Hem preferit seguir la caminada -ara un pas, ara un altre-, la conversa, i deixar en pau els seguidors d'Instagram o Twitter, que prou feina tenen a posar likes a l'allau d'imatges precioses que apareixen sense descans al seu timeline.
Potser envellir és això, reduir-se fins a desaparèixer.