Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

fortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès. Viles i gents