Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.

Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.

Volem tindre aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, i un cotxe per persona; tot ben barat. Oblidem que tot allò que malgastem, es converteix en una bala an algun racó del món. Oblidem que tots los residus que llencem es teletransporten, per art de la màgia, an algun lloc de la sabana africana, on ni els elefants ni els periodistes del National Geographic s’atreveixen a apropar-se: los primers per desconèixer què es allò, los segons per pretendre que tu també ho desconegues.

I és que potser, per pura solidaritat, hauríem de baixar una mica la comoditat del nostre vagó, i permetre que altres puguen créixer. Potser tinguem que deixar de ser els amos del món per a trobar la igualtat real. Potser haguem d’aguantar amb lo mateix mòbil, amb lo mateix cotxe, fins que es xafon, i no canviar per canviar. Potser, algun dia mos fem persones, i donem més importància a la humanitat que a la vanitat.

Luismi Agud. Viles i gents