Ara per ara, existeix la convicció general de que la història és una ciència inútil, avorrida i sense sentit, que només val per a fer suspendre als sagals. Al nostre present, d’episodis efímers i fugaços, no es pot admetre una ciència de lenta producció, de llegir, rellegir i tornar a rellegir documents de davant i de l’endret, interpretant totes les interpretacions hagudes i per haver, per a formular hipòtesis fràgils i volubles que, moltes vegades, un fort cop de vent por emportar-se per davant.
Per tant, a la nostra societat hi ha un problema estructural: la història no surt mai de l’àmbit acadèmic. Pareix que els historiadors actuals són senyors de camisa i corbata que viuen a una torre de marfil, on llegeixen i escriuen toms i toms de llibres densos i indesxifrables; que solament altres historiadors poden desxifrar.
Eixos llibres passen volant d’una torre a un altra, però mai cauen al carrer, a on està la gent corrent. I no perquè los escriptors no vulguen, sinó perquè qui no vol és la pròpia gent. Pareix que vivim massa ràpid, i no hi ha temps per afonar-se als fangs del passat, als basaments de les columnes del present. Això quede davall de natres, no ho podem vore, i per tant no és important.
Però el problema és que, sense eixos basaments, sense eixa història, lo nostre present no podrie existir; res, tal i com ho coneixem, podrie existir. És qüestió nostra, solament nostra, girar lo cap per vore lo que portem a davall. I en una mica de sort, a l’aixecar lo cap vorem que tot l’esforç ha mereixcut la pena.
Luismi Agud. Viles i gents
