El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís, un festival de música, cançons populars, jotes i poesia en les dos llengües del Baix Aragó. Un acte original carregat de significats. Un festival entre oliveres que ja donaven bones collides molt abans de que els dos pobles s’independitzaren d’Alcanyís, fa segles. Al bancal més alt l’escenari, i al de baix el públic que atenia en tota la naturalitat l’espectacle, que va començar quan el collidor muntat a l’escalera de la pardavall, va llançar a l’aire les dos primeres jotes acompanyades per la Chanera Folk, agrupació orquestral formada per músics dels dos pobles; que porta el nom d’una roca plana del toçal del Calvari amb ressonàncies mítiques pels torrocellans.
La festa del Rodigacho ha estat el principi de la promoció de les nostres oliveres centenàries als pobles del Mesquí. Acte al que ha seguit, una setmana mes tard, la presentació a la Codonyera de tres rutes diferents per visitar una selecció de les oliveres més característiques i velles del terme. Perquè si parlem de la tradició de l’olivar, lo Mesquí no hi té res a envejar, en les altres comarques del Guadalop o el Matarranya.
Fer rutes per visitar les velles oliveres és sensacional, però lo món de l’oli és més ample i espectacular de cara a la promoció dels seus valors: què fem en los molins de lliura, eixes pedres ciclòpies que trobem per les afores dels pobles, totalment deixades de la mà de déu? Ací si que hi ha potencial turístic, i milloraria la imatge de les poblacions… Pedres dels molins que ara dormen al ras amb desdeny dels veïns i dels qui passem en cotxe pel seu costat. Cal recuperar eixes instal·lacions heretades dels temps antics, i fer museus encara que sigue a l’aire lliure. Els que guardem ferramentes i peces antigues relacionades en la collida d’olives, les deixaríem ben a gust. D’altra banda, rescatar el que resta dels vells molins, tampoc resultaria tan difícil i impossible, perquè el temps només ha fet malbé els elements de fusta com la biga, la caragola, les contrapiarnes…, i els tellats dels edificis.
Tomàs Bosque. Viles i gents
Lo que cal recuperâ primé es a tots los que han marchat a atres tiarres y a atres llengües al redil del seu Chapurriàu de naisimen y a la seua tiarra de la que brote lo Chapurriàu.
Hauríem de fer servir denominacions adequades i avalades per la filologia, si no, fem lo joc a quatre indocumentats cavernícoles. Es pot passar que informalment denominem a la nostra llengua de manera inadequada, però a l’ hora d’ escriure val més pensar-s’ho un poquet i fugir de cunyadismes.
Ja de pas recupereu los noms de los carrers i places de los vostres pobles que tot esta posat i escrit am castellá, per recuperar que no quedi.
Paseando por La Codoñera he visto que los letreros de las calles están en castellano y chapurriau, conque antes de escribir algunas personas se podrían asegurar de lo que afirman. En los letreros pone calle Mayor / carrera Macho
Me alegro, si es asi esta escrito en dos idiomas, el castellano y en el vuestro catalan.
¿Carrera Macho Alfa?
Major…
A la Codonyera los noms dels carrers estàn en castellà. Això sí, hi diu «carrera» en ve de «calle». Menos done una pedra pero això no és suficient.
El nombre adecuado respetando la romanística y la ortografía històrica sería: «Carrera Major».
En la vida se ha escrito «macho». Que animalada.
Cuales son las dos lenguas del Bajo Aragon ? Porque No creo que coincidan las que usted no se atreve a nombrar, con las que dirían los cantadores y tocadores del acto, ni con las que dirían los vecinos de Torrocella y los de La Codoñera.
És simplement «qüestió de cultura», no li peguem més voltes…
Les dos llengües propies d’Aragó son l’aragonés i lo català. Les variants d’aragonés se parlaven a la major part d’Aragó i ara sol a part dels Pirineus. Lo català i les seues variants se parlave i se parle a la Franja. Si a la teua variant li vols dir «puturrúdefuà» és cosa teua. De la mateixa manera que un a Càdiz diu parlar «gaitano» pero no dixe de ser part de la llengua castellana.
Ernesto, vosté no parlo en nom de les persones de l’acte. Si vosté no vol aceptar que parlem la mateixa llengua que un de Morella o un de Gandesa me pareix molt bé, pero som molts los que aceptem, per lògica aplastant, que parlem una variant de català tan vàlida com les demés. Aquí no se xapurrege res.
Paseando por La Codoñera se puede ver en los letreros de las calles el nombre en castellano y chapurriau, mucha gente antes de escribir, se tendría que enterar bien de lo que dicen.
Totalmente de acuerdo con Vd. Es lo que ha hecho Tomás Bosque, que se ha informado en el lugar adecuado: en el Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Zaragoza.
No, los nombres de las calles de la Codoñera no están en catalán/chapurriau. Los nombres están en castellano. Lo único que sale en catalán/chapurriau és la palabra «carrera» en vez de «calle».
Infórmense.
Esta publicación infringe las normas de comportamiento que pueden consultarse en el aviso legal
Desde luego, comentarios como este dicen mucho de quien los emite (en este caso, estaría mejor dicho que los vomita). Cuídese, Teo, que el odio ataca, además del cerebro, el hígado y los riñones.
Mis públicas disculpas
Me he perdido algo? Desde cuando se llama torrocella?
A Los habitantes de Torrecilla no les he escuchado decir nunca Torrocella .
Es una cuestión idiomática.
Los habitantes de Mazaleón no dicen «Mazaleón», sinó «MASSALIÓ». Los de Valdeltormo no dicen «Valdeltormo» sinó «LA VALL».
A los habitantes de Londres nunca les he escuchado decir «Londres», dicen «London». Los de Zaragoza dicen «Zaragoza» pero nosotros decimos «Saragossa».
En castellano és «Torrecilla», en catalán/chapurreau és «TORROCELLA».