/>

La verema sempre valdrà diners». Ho dien mon pare i mon iaio als anys vuitanta del segle XX. Quan no valie la pena treballar les oliveres perquè les olives anaven tirades de preu, la vinya ere una bona alternativa. Des de l'hecatombe de l'olivar per la gelada de febrer de 1956 fins als anys vuitanta del segle passat, la verema ere el cultiu que donave esperança als llauradors. Es van arrencar molts bancals d'oliveres per a plantar-hi vinya. A mida que avançave la mecanització del treball, més oliveres acavaben cul per amunt per a deixar lloc als ceps. De Bernatxa, sobretot, però també Macameu i Carinyena. Va ajudar a millorar els preus del raïm la construcció de la cooperativa vitivinícola de Vall-de-roures, que va obligar a les bodegues particulars a pagar millor la verema si volien omplir els trulls. A més, la qualitat del vi de la comarca es més que acceptable.

La il·lusió per a la gent llauradora del poble i de bona part de la conca del Matarranya tenie a les raderies del segle XX forma de raïm. Van arribar les bodegues d'autor. Petites instal·lacions que produeixen vins de alta qualitat, començant per la Venta d'Aubert i arribant a Lagar d'Amprius, que van aportar un toc de sofisticació, prestigi i modernitat.

Però cada vegada n'hi ha menys plantacions de vinya al Matarranya. Milers de ceps plantats amb molta il·lusió i esforç s'han arrencat perquè el seu fruit no paga els costos de producció.

«La verema no la vol dingú ni regalada. Per això hai arrencat la vinya», em die fa pocs dies un dels pocs llauradors que queden al poble. «I què en faràs, de la terra?», li vaig preguntar. «Ho plantaré d'oliveres». I el cicle torne a començar.