Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques destudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense lajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser deixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I sels havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidât alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre locurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en lassignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-men cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís «PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE». Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, dAlemanya, dAnglaterra, dItàlia…, la de «los reyes godos», les dels partits judicials de cada una de les províncies dEspanya i moltes més.

Ara, el «pomallohamilipape» (així, duna tirada) va ser el primer i mha acompanyat tota la vida. I a nestes alçades difícilment loblidaré.