Ere un dia d'agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l'antic camí de Fórnols, equidistant del tossalet del Tormet i del corral de bestiar del Quicos.
Aquella planeta de terra fluixa i superficial sobre un pla de roques de cascall estave voltada de poca cosa més que alguns romers i carrasquiços, i enmig de la magra propietat lluïa majestuosa, la carrasca centenària per donar ombra a les persones i cavalleries quan a la sega feia tanta calor.
A prop del migdia, mentre el pare feia alguna cosa entallà del guareit, era jo qui portava l'esteva de la vertedara i la vareta de pollíç per burjar de tant en tant les cavalleries perquè no s'adormiren. Estavem a meitat del solc anant lleugers, i de cop hi veig una cosa llarga com una carbaça, d'un parell de pams, que eixie del terra entre les potes de les mules i la punta de la rella. Paro en sec als animals al veure que era una bomba de la Guerra que no havia explotat i crido al pare, que va reconèixer a l'instant que era un obús. Com ell n'havia tocat tantes de bombes, la va agafar en les dos mans i se la va endur un poc avall del barranquet erm per amagar-la al forat d'una paret on ningú mai la puguera tocar.
Després, cavil·lant el per què d'haver aparegut la bomba en aquell moment, llaurant i mantornant la planeta tantes voltes després de la Guerra, ens vam adonar que aquell tros de terra, fins a eixe moment, sempre s'havia llaurat en burros que sols fan un forconet de fondària del solc, i aquell dia ere la primera volta que es llaurava en un parell de mules que, al tindre més força, es pot afondir més la rella. Vaig néixer aquell dia. Vos podeu imaginar les imprecacions que li vaig fer al mal parit de Madrit, responsable de totes les bombes de la Guerra Civil.
