Allà darrere estava fent una explicació en veu alta a Batea i, quan vaig acabar, un xiquet de no més de deu o onze anys se’m va arrimar i em va dir «Com és que has dit caso, acabat en o, i no casa?». Jo, que em vaig quedar parat, li vaig dir que no, que havia dit casa, acabat en a. Però ell em va insistir que no, que estava dient «caso», i no el vaig poder traure d’aquí.

Fa unes setmanes, vaig assistir a Saragossa a la defensa de la tesi doctoral «Els parlars del Matarranya. Estudi geolingüístic», de Roberto Albiac. En acabat l’acte i l’alifara, mos vam quedar parlant a la taula un grup reduït de persones, entre ells los membres del tribunal avaluador: filòlegs experts en la Franja i en dialectologia catalana i valenciana.

Mentrestant contaven anècdotes, estos doctors en dialectologia van fer un perfecte recorregut vocal pels territoris de parla catalana, fent servir i ressaltant les característiques i particularitats fonètiques i gramaticals. Des del Carxe murcià a la Ribagorça aragonesa, passant per la Marina valenciana, les viles del Matarranya, lo Priorat, les Balears, l’Alguer i la Catalunya Nord.

Aprofitant lo coneixement que tenia per la vora, vaig preguntar-los per la meua anècdota bateana. Me van explicar que, a alguns parlars del català nord-occidental, com lo de Nonasp i Favara, lo punt d’articulació al triangle vocàlic és molt pròxim a la o oberta, però realment és una a velaritzada i que la fem quan la a final és tònica (la mà, lo pa...) i quan és àtona (com en la paraula «casa»). En canvi, a Batea, igual que a Maella, històricament, la a s’ha fet en e oberta (casε).

Tant lo que tenim en comú com estes petites diferències són les coses que donen un valor extraordinari i enriquissen la llengua que parlam. Valorar-la, fer-la servir i estudiar-la des del rigor, també.

Estela Rius. Viles i gents