«Pues siendo el comercio de Fraga más en Cataluña que en Aragón, es sin duda que cunde el affecto a las novedades que suzeden en aquella Provincia. En este lugar, que assí por la lengua cathalana, que hablan todos, como por haver muchos vezinos de esta villa cathalanes de nazion, es fazilisimo que se pegue el contaxio».
Això escriu Ioseph de Urries, un noble aragonès i destacat partidari de Felip V, l’any 1705, en plena Guerra de Successió, en referència a la situació que viu la capital del Baix Cinca. La cita pertany al llibre «Aragón durante la Guerra de Sucesión», de Berta Pérez Álvarez, que ofereix una mirada a la contesa des d’una perspectiva aragonesa.
Urries, partidari de l’aspirant Borbó i futur rei d’Espanya, es mostra com a un enemic declarat de Catalunya —«aquella Provincia», com ell l’anomena— per la seua implicació en la guerra al costat del candidat austriacista, l’arxiduc Carles, perdedor de la guerra i futur emperador austríac.
Però, a pesar de la seua perspectiva contrària a Catalunya dins d’un context bèl·lic, no deixa de veure la realitat de la comunitat lingüística existent entre la Franja i la «provincia» rebel.
L’aristòcrata aragonès, governador general d’Aragó per més senyes, constatava fa tres segles i enmig d’una guerra contra Catalunya, un fet que els actuals governants d’Aragó es neguen a admetre.
Lluis Rajadell. Viles i gents
¿Guerra contra Catalunya o guerra de successió? I per cert, per negació total i rebuig, el de la Generalitat al segle XXI envers el castellà, que als mitjans subvencionats fa calificar Espanya de manera despectiva “Estat espanyol”. “Aquell estat” com diria Urries. El nacionalisme es la malaltia que sempre acaba condemnant Europa a la confrontació.
Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra»
(Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó, Historia de Aragón, referenciat a Tomás Faci (2016)).
És una evidencia que a la Franja oriental d’Aragó parlem català i això no mos fa menos aragonesos, potser més i tot.
Quan una persona o un grup de persones estan obscecades a negar la realitat, la causa que produeix és la contraria això si, mentrestant se senten guanyadors.