Què és l’infern? Aquesta pregunta me l’havia feta sovint, sobretot en els anys on la infantesa s’esquerda i comença la primera adolescència. Després, un cop assumida la meua incapacitat per creure en la vida després de la vida, només hi he pensat en moments molt determinats. Davant d’algunes morts, per exemple; especialment si són sobtades i en edats on encara ens hauria de quedar camp per córrer. Les morts no previstes són una mala passada, perquè no ens permeten disposar què se n’ha de fer, de les nostres coses. Tot queda exposat a la vista de tothom. Un cop som dins un taüt o una urna, què en queda, de la nostra existència? Uns records, uns objectes disseminats pels espais que habitàvem. Coses que per nosaltres tenien un gran valor, esdevenen andròmines sense cap altra funció que fer nosa i acumular pols. Si a més morim sense fills, parelles, pares, germans o bons amics, és possible que ni tan sols perdurem, ni que sigui breument, en la memòria de ningú. En aquest cas fins i tot es pot donar la circumstància que les nostres pertinences acabin en mans de persones per a les qui no significàvem res o directament ens detestaven.

Però aleshores, què és l’infern? L’infern és morir-te i no poder marxar. L’infern és que allò que resta de tu -ectoplasma, consciència, esperit- s’ha de quedar per veure les conseqüències dels teus actes, les dissorts dels éssers estimats, sense la possibilitat ni tan sols de xiuxiuejar-los un consell a cau d’orella, d’inspirar-los un pensament o acompanyar-los en un somni. És, en definitiva, ser testimoni de tot i no poder intervenir en res.

El paradís, si existís, seria just el contrari; renéixer en una dimensió sense cap connexió amb aquesta, no recordar res de la vida anterior, ser un ésser nou, començar de zero. Com el fetus que abandona el ventre de la mare per no tornar-hi mai més ni tenir-ne memòria.
(Però quin vertigen, intentar concebre la desaparició d’un mateix. No?)

Carles Terès – Viles i gents