A Castellseràs, el mal que no ha pogut fer el Covid 19, l’han fet els dos accidents mortals dels raders dies de maig: Miguel Framil, jubilat, al caure ribàs avall collint cireres al jardí de la seua casa. I el nostre estimat cunyat J. L. Sancho Domene, també jubilat i agricultor des dels catorze anys, que només ha tingut un sol accident en la seua vida al bolcar-li el tractor quan llaurava oliveres.
Eren les nou de la vesprada del 31 de maig, plovia, i José Luis encara no havia tornat del camp on se n’havia anat només dinar perquè volia acabar eixa feina abans de recollir el gra.
La dona i un dels tres fills que viu al poble, ja pensaven lo més greu després dels silenci premonitori a les moltes trucades que li van fer al mòbil. La imminència de la tragèdia els torbava lo pensament i entre plors i lamentacions mos van avisar als familiars, mentre el fill, dos cosins i alguns amics es van posar en marxa per mirar, camp per camp, on el podrien trobar, sabent que els troços d’oliveres els tenen repartits pels quatre cantons del terme. I serien prop de les onze de la nit, encara plovent, quan el fill, que anava sol, se’l va trobar a la partida del Mas de les Monges, cap al Desert de Calanda, en la pitjor de les circumstàncies que es poden imaginar.
Mira que s’ho haurien dit voltes la dona i els fills: «José Luis, que ja no tens edat per anar en tractors per eixes carreteres i camins, per molt que disfrutos cuidant els teus empelts al regadiu i cullgues les olives. Com culls i mos dus a casa els dolços ‘alberges’, els préssecs tardans i les verdures més bones que mai per regar-les en la gometa. No en tenies prou de camp encara, després de seixanta anys vivint agafat a la terra com si tingueres unes arrels tan fortes com les dels albres que al llarg de la teva vida has plantat ? No en tenies prou, fill meu, encara? No en tenies prou…?»
Tomàs Bosque – Viles i gents
