Va ser Carles Sancho qui me’n va parlar. Estrenàvem l’any 1995 quan em va comentar que es volie crear una columna en llengua catalana en el periòdic La Comarca. I em va proposar integrâ-m en lo colectiu de lletraferits que li haurien de donar vida.
En aquell temps, la meua experiència com a articulista es limitave a algunes narracions que havia publicat anteriorment al propi periòdic, recreant personatges i fets de la literatura oral.
La idea m’agradave. Tenia moltes coses a dir i m’engrescave dir-les en català, respectant la normativa però prioritzant i donant valor, sempre que comptara amb alternatives vàlides, a la nostra forma dialectal i als localismes. A més, lo gran finestral de La Comarca, obert de vora a vora al territori, em pareixie adequat. I el grup d’escriptors amb los que hauria de compartir columna, eren persones amb una llarga trajectòria de compromisos per la llengua i la cultura pròpies, i m’oferien totes les garanties.
I m’hi vaig incorporar. I durant estos anys hai continuat rescatant de l’oblit els personatges ilustres dels que abans parlava, ja que corren perill de desaparèixer de la memòria popular. I em doldrie no haver-ho intentat. Pero hai escrit també sobre qüestions d’actualitat. I de tant en tant m’hai permés narrar experiències autobiogràfiques i records personals, ja que són matèries molt agraïdes que em motiven de forma destacada. I és que, per a mi, l’escriptura, com la lectura, són dos plaers immensos.
Per un atre costat, atesa la precària situació de la nostra llengua a l’Aragó, en els meus articles del «Viles i gents» acostumo a utilitzar un llenguatge que pretén ser didàctic, molt pròxim a la oralitat. I ho faig amb l’esperança de motivar el lector a reconéixer com a pròpia la llengua escrita que té davant, i invitâ’l a submergî-s’hi i disfrutar de la lectura. El que no tinc gens clar és si ho hauré aconseguit. En tot cas és el lector qui ho ha de jutjar.
Ara porto algun temps sense publicar. La meua naturalesa demane atenció. Pero, comptant amb totes les vènies que convinguen, lo dia menos pensat tornaré.
Fa anys, Juli Micolau, amic freixnedí, a les endreces del seu poemari Esfera. Traspunt en la Serena, vee en mi «l’optimisme montrogí; la força positiva». I ho encertave plenament.
*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents
José Antonio Carrégalo – Viles i gents
Enhorabona per l’iniciativa. Un plaer llegir-vos i que el català tingui un espai a La Comarca. No m’agrada l’ús del terme “llengua pròpia”. Si el català el la llengua pròpia, el castellà que es? Impròpia? Aliena? Sembla un terme sortit del despatxos dels ideòlegs nacionalistes catalans per ressaltar que el català es propi i el castellà estrany, aliè, imposat.. Es un terme que recorda les tècniques que utilitzen els funcionaris de la Generalitat per escampar el rebuig al castellà. Al Matarraña ens son pròpies el català, el chapurreau i el castellà. Si en castellà es digues de l’espanyol
“la lengua propia” diríem que es una expressió supremacista que denigra les altres llengües de l’estat. A veure si això queda clar i no adoptem els complexes dels nostres veïns.
Bon article i bon transfons el que d’ona a d’entendre, si el Catalá es la llengua que es parla al Matarranya, al Baix Aragó i a la Ribagorça, als tres llocs am les seves variants, evidentment que el terme «propia» a mi tampoc m’agrada, es una llengua tan nostra com ho es el castellá , les dues son llengues que es parlen Oficialment al l’Estat Espanyol, aixo, si, caldria no caure am els extremismes ni d’un costat ni del altre. Molts ánims i habiam si a l’Escola de les comarques que abans he mencionat, el Catalá pogués tenir mes presencia del que ara te, sense caure am extremismes, José Antonio moltes gracies per la teva aportacio a la nostra llengua, que es la de tots.
Si el català fos una llengua normal no m´importaria que tingues mes presencia a les nostres aules. Pero es una llengua que ha estat utilitzada pel nacionalisme català per extendre la seva ideología: tots els mitjans de comunicació a Catalunya reben subvencions -millor dit, sobornos- per difondre el nacionalisme, de TV3 ja ni cal parlar, es una eina de propaganda mes que una televisió pública normal, etc. Els nacionalsites s´han apropriat del català i aixo es un perill pels nostres fils. Jo prefereixo que els nostres fils parlin el català que parlem a casa i evitar que a les nostres escoles passi el que passa a les escoles de Catalunya. On per cert tracten el castellà com si fos un idioma estranger. I aquí reclamen mes presencia pel catalá. Quina jeta.
Ja veus que estem d’acord am un 99% , en cuan els «nacionalistes» o «nacionalismes» d’un costat o d’un altre es fiquen am segons quins temes….mal-lament anem !! l’1% restant es la diversitat am les opinions !!! que sempre bo de tenirles.
Lo chapurriau i tot lo moviment que gira al voltant seu, no és nacionalisme?
Per mi, es una forma de posicionarse en vers d’una manera d’entendre les coses, s’enten que els «chapurrianistes» son un extrem d’una postura.
No, aixo en tot cas es patriotisme. El nacionalisme es quan al patriotisme es suma l´odi pels altres. Un exemple clar de nacionalisme -per que ho entenguis- es la CUP i Arran, que no nomes son nacionalistes sino també comunistes, segons ells mateixos. El patriotisme em sembla un sentiment noble, el nacionalisme es font d´odi i conflicte com pots deduir de l´historia europea.
Am permeto fer una petita explicacio del terme «Paisos Catalans» , jo n’estic totalment en contra, si de cas , pobles de parla Catalana, aixo am sembla mes correcte i menys «agresiu» disculpeu per la paraula agresiu, aquest comentari no es meu, el que si m’el faig meu, aquest comentari el ba dir un dia , en un programa de Radio que es feia a Barcelona i el conduia un tal Salvador Escamilla, el programa es deia » RADIO SCOP» am una audiencia espectacular, parlo del anys 1970/1980 crec recordar. Millor no usar extremismes en cap de les situacions ja siguin linguistiques, i no diguem politiques.
Miguel Ferrer : Has donat al clau al tocar a la CUP i ARRAN aquets dos si que son extremistes sense cap mirament, jo el que dic es que els extrems son dolents, ja sigin politics com els que tu has nombrat, con linguistics, per a mi el dit «Chapurriau» no es una ni cap ofensa es una manera molt noble de parlar una variant del Catalá, ara bé, a la que aixo es torna eina llençivol-la en contra de…o contra qui….ja anem mal-lamemt . Patriotisme podria estar d’acord, nacionalisme NO , pero ni el d’aqui ni el d’allá : Comunistes també ho eren els del PSUC el bó del Lopez Raimundo, el que pasa es que el binomi CUP-ARRAN , ho barreigen tot al seu gust i manera : son nacionalistes….. Gust de xerrar am tú.
Facao, plataforma no hablamos catalán, Ceaca…. Crec que demostren bastant odi cap a tot lo que probé de Catalunya, per tant deuen ser nacionalistes.
Lo mateix podriem dir d’alguns partits polítics a nivell d’Aragó, ja qué una part important del seu ideari i discurs és l’odi cap a tot lo referent a Catalunya.
Potser hauriem de fer una mica d’autocritica i mirar lo que s’esta fent malament aqui
Correcte : Tant a l’Aragó una part, com a Catalunya una part, am segons quins temes l’odi encobert, odi al cap i a la fi, es el seu «argument», jo segueixo dient que els extrems son dolents…..dolents he dit ?? son PERVERSOS !!!!
Totalment d‘acord. Bon debat. Ho deixo aquí. Abraçada i seguim lluitant per la convivència i contra l’odi i El sectarisme de tots els nacionalismes. M.