Les pel·lícules, sobretot les de Hollywood, ens han convençut d’una realitat paral·lela i més falsa que la falsa moneda. Són situacions que a tots ens pareixen quotidianes encara que siguin absurdes i una mica còmiques, si bé es mira. Alguns exemples.
La insistència cinematogràfica ha convençut la humanitat que si li pegues un cop al cap a una altra persona esta cau a terra inconscient. Un cop qualsevol, no cal pensar-s’ho massa, i l’altre es queda sense coneixement fins que es desperta a conveniència amb una mica de mal de cap. Encara que ningú ens ha explicat la força que cal aplicar al cop, ni el lloc del cap on s’ha de colpejar ni l’objecte més apropiat per a la funció estamordidora. Cal preguntar-se si un cop mal donat pot emportar-se la víctima a l’altre barri en lloc de deixar-la roncant. Al cinema, el cop sempre és perfecte, precís.
Una altra veritat cinematogràfica difícil de confirmar a la vida real és la facilitat per a obrir portes o, millor dit, per a rebentar-les. Quan a una pel·lícula algú no vol obrir la porta, només cal pegar-li una coça o, de vegades, una espenta amb el muscle i la porta s’obre tot a l’ample o acaba astellada. Igual val per a les portes de carrer que per a les d’interior. Una coça i a dins. No m’agradaria haver d’obrir la porta de la meua casa o la dels meus veïns a potades. Quin dolor!
I una altra rutina pel·liculera difícil de confirmar a la vida real —n’hi ha moltes més, però només a tall d’exemples—: quan el criminal necessita enterrar un cadàver al mig del bosc, només li cal agarrar una pala —també valen les de punta quadrada— i obrir una fossa tan fonda com calgue. Sense un pic ni una eixada ni una miserable cavegueta. Repto el lector a fer un clot fora de la terra llaurada amb una pala, per molt esmolada que tingue la punta. Impossible.
I, amb tot i això, més cine per favor, com deia el poeta.
Lluís Rajadell. Viles i gents
