L’any passat, l’hotel La Fàbrica de Solfa de Beseit va organitzar una xerrada amb Joaquín Rivero, de Vall-de-roures, per donar a conèixer el seu paper com a referent musical de la comarca del Matarranya al capdavant del pub Pedrís els anys vuitanta.
A més de difondre entre la joventut del Matarranya i de comarques dels voltants —com el Baix Aragó, els Ports de Morella i la Terra Alta— les darreres —i millors— novetats musicals, el seu local era una autèntica finestra cultural al món, on, de tant en tant, es podien veure també pel·lícules i documentals d’actualitat.
Eren els anys de la movida madrilenya, però també del rock radical basc, de l’eclosió musical gallega al voltant de Siniestro Total o Golpes Bajos, i de bandes anglosaxones que marcaven l’època, com The Cure, Simple Minds, The Smiths, U2 o The Psychedelic Furs. Tots es podien escoltar al Pedrís, un lloc de trobada intercomarcal per als joves que volien distraure’s una estona, prendre’s una cervesa i estar al corrent del que s’estava coent al país i al món en l’àmbit musical.
Joaquín s’autodefinia llavors —suposo que també ara— com un «melòman».
Eren els anys de venda de música pel catàleg Discoplay, de visites reverencials a les tendes de discos de les grans ciutats per buscar els músics favorits en vinil o casset, i d’escoltar programes musicals. Però si es volia anar més enllà, sense deixar-se arrossegar per la diabòlica indústria discogràfica, per la patxanga o pels interessos comercials de les emissores de ràdio, només calia anar al Pedrís, demanar una canya, asseure’s en un tamboret al costat de la barra i gaudir.
Perquè Joaquín Rivero ens va permetre gaudir de la millor música.
Va estar bonic mentre va durar.
Lluís Rajadell. Viles i gents
