Fa temps, estava veent un programa a la televisió sobre el fenomen sociològic del ball al llarg de la història contemporània i l’historiador Ferran Aisa, autor del llibre Barcelona balla (2011), en la seua intervenció va dir que avui en dia «la gent ha deixat de participar (ballar) per a passar només a mirar», en detriment de la primera mitat de segle que «hi havia una bogeria pel ball».
Si ho contextualitzam, s’ha de tindre present que als pobles, a les primeres dècades del segle XX, lo ball ere pràcticament l’única distracció que tenie la gent durant les festes, a més d’una forma de socialitzar i d’escoltar música. Los temps van anar corrent, però, a través de vídeos i fotografies, hai vist que durant los setanta, vuitanta, noranta i inclús principis del 2000, lo ball continuae tenint èxit: la gent ballae i s’aumplie de principi a final.
Segurament que mos podríem allargar parlant de possibles causes de per què ara, i ja fa anys, que això no passe (disminució i envelliment de la població, canvi d’hàbits de la gent jove i de mitjana edat, etc.). Però, dixant de costat això, respecte als vídeos que nomenava adés, sí que me’n vaig fixar en una cosa que em va cridar l’atenció, i és que la gent no portae la tassa a la mà mentrestant estae a dins del ball (ballant), ni hi havie cap carro de supermercat ple d’ampolles.
Les coses algú les comence a fer i, a voltes, se continuen. No diré que sigo bo o dolent, però, pel que es veu, actualment, poder portar la beguda és l’al·licient pa que la gent vaigo al ball. Tots estos canvis de costums també fan que els ajuntaments i les comissions de festes haigon de replanteja’s les normes, lo format de les coses i cavil·lar com fer-ho pa que no sigo un ball d’espectadors, sinó de participants.
Bones festes de Sant Portomeu!
Estela Rius. Viles i gents
