Pels carrers de València ressonaran durant molt temps els crits de ràbia de la gran manifestació del 9 de novembre, d’un poble que se sent humiliat per una casta de governants que només ocupen els càrrecs polítics pensant, sobretot, en lo benefici personal o de grup. A la vista està l’inútils que han demostrat ser els màxims responsables de les institucions valencianes, perquè quan ha arribat la catàstrofe de l’aigua en les barrancades, ni han sabut com actuar correctament, ni havien pensat mai que en qualsevol moment es podria repetir la tragèdia del 57; ni devien saber tampoc que tot el país el tenen ple de construccions edificades a sòl inundable.

Serie lamentable que, per vigilar potencials catàstrofes, fer simulacres de possibles perills i preparar als ciutadans per qualsevol emergència natural, el Govern dels Toreros, no hagi invertit tants diners com es gasten per promocionar les corregudes de bous. Com no ha de cridar la gent a la manifestació…? Ai! L’ocupació del poder!

Com un ressò d’antigues ocupacions, transcric uns versos del poeta Ibn Khafaja d’Alzira (1058-1139), del llibre de Josep Piera Poemes de l’orient d’Al-Andalus.

Lament a la caiguda de València sota el Cid
El tall de les espases, ai, de ma casa / ha tancat de sang tota la plana. // El foc sofrent t’ha socarrat el rostre! / Ai, qui et mira queda mut, vessa planys.
Fugir has vist els habitants de colp, / València meua, terra desgraciada; // els monuments, enderrocs del destí, / com tu, ciutat, s’afonen i s’esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis / senyor que amb goig i estima la poblaven: // tu ja no ets tu, València, no ets tu; / ja no hi ha cases a les teus cases.

Tomàs Bosque. Viles i gents