Aprofitar la matèria orgànica podrida per ajudar als cultius a créixer més i donar millors collites és tan antic com la pròpia Agricultura, que va començar al Neolític fa 10.000-12.000 anys.

Un moment decisiu en lo progrés de la Humanitat al descobrir que els fruits dels arbres i les herbes que replegaven als voltants dels assentaments creixien molt més i eren més bones de menjar quan tenien prop de les arrels excrements d’animals.

Si avui parlem del fem i les seues utilitats és perquè mereix la pena atendre els plans de les comarques i ajuntaments per evitar que acabe als abocadors de les escombraries tota la matèria orgànica ingent que no s’aprofita a les cases i als negocis.

Replegant de diferents formes tota la brossa natural, ficant-la en abocadors separats per seguir un procés de fermentació com el que es feia abans, de manera espontània, als fimers dels afores dels pobles.

Matèria orgànica que feia molta pudor quan es carregava als carros de matinada, però al cap de pocs mesos ja era un adob excel·lent per a tots los cultius, que es podia tocar amb les mans tranquil·lament.

Pensant en la nostra història al Baix Aragó de les oliveres del secà i poqueta terra de regadiu, fins als anys cinquanta (1955), que van començar a dur als pobles adobs minerals (potassa, súper-fosfat, nitrat, amoníac…), només s’abonava la terra amb fem de les cases i els corrals del bestiar.

Per eixe temps, a la Codonyera, encara es veien algunes persones replegar en un cabàs el fem per les eixides del poble.

Tan important era en èpoques passades tindre fem abundant que, per l’ufana horta dels voltants de Saragossa, gent jove de famílies humils replegaven lo fem que deixaven les cavalleries pels concorreguts camins, i quan omplien los cabaços s’ho venien als hortolans.

Los fematers que cantaven millor les jotes i tenien bona veu eren tan famosos que els seus estils i tonades van passar a la posteritat. Són les jotes «Femateres» que encara es canten avui en dia.

Fer compost dels nostres residus naturals és la nostra obligació.

Tomàs Bosque. Viles i gents