Quan un historiador comença a enfonsar-se en el mar de documents que recullen la memòria del passat contemporani, sempre arriba a la mateixa conclusió: no són els polítics els qui governen, sinó el poble, de la mateixa manera que qui mana d’un genet és el cavall, capaç d’aturar-se si vol o inclús de fer-lo caure. El problema és que, la majoria de les vegades, els que tenen el poder no són conscients; o millor dit, els senyors de la corbata no volen que siguin conscients.
Posem per cas la Vaga de La Canadenca, el 1919. Els proletaris de Barcelona començaren una llarga lluita de quasi dos mesos, on quatre persones van perdre la vida a mans de les forces de l’Estat. El resultat va ser la implantació de la jornada laboral de 8 hores a Espanya, encara que aquest no era el seu objectiu. Els sectors més extrems reclamaven la fi del sistema antidemocràtic i l’ocupació dels mitjans de producció. Els senyors de la corbata, veient que el seu coll corria perill, van preferir cedir, legalitzar la jornada màxima en lloc de permetre un esclat a la bolxevica.
Les darreres setmanes estem assistint a un autèntic esclat de revolucions a tot el món, destacant especialment França i Albània. Als carrers se senten crits d’autogestió, i veus que clamen per la fi del mercantilisme capitalista. Els governants, que són hereus d’aquells senyors de la corbata, tractaran de fer el mateix de sempre: fingir estar del costat dels manifestants, donar-los la raó, i reformar amb tímides mesures per desviar l’atenció dels bitllets que estan movent cap a la seva butxaca. A Espanya tenim un cas claríssim, un partit que va dir donar suport al poble mentre s’aburgesava com tots els altres, però no és l’únic.
Davant les reformes que ens proposaran els polítics, responeu amb vaga. No accepteu mesures tèbies, de les que realment no posen fi al problema. Ara, que tota Europa està cremant-se, hem d’aprofitar per no doblegar-nos, per posar fi, d’una maleïda vegada, al capitalisme terminal.
Luismi Agud. Viles i gents


Luismi, quin article més bonico. Mos expliques que la vaga de La Canadenca va aconseguir les huit hores de faena i, acte seguit, mos dius que no mos conformem en reformes. O siga, poses com a exemple d’èxit justament allò que després desprestiges. ¡Redéu, quina coherència!
Lo que no mos expliques és què ve després de carregar-vos lo capitalisme. Qui produirà, qui repartirà, qui manarà i, sobretot, qui vigilarà als que manen. Perquè d’això la història també en va plena, i no precisament de contes de fades.
I una pregunta, Luismi. ¿T’importa més que los treballadors visquen millor o que facen la revolució que tu tens al cap? Perquè pareix que una millora real de les condicions de vida no te fa cap goig si no porta l’etiqueta revolucionària.
Destruir lo que no t’agrada és molt fàcil. Lo difícil és construir alguna cosa millor sense acabar posant al poble a les ordres d’uns altres senyors, però esta vegada sense corbata i en lo puny alçat.
L’article del Sr Luismi Agud, fa un recull de fets centranse especialment am la vaga de La Canadenca de l’any 1919, evidentment avui el tema es diametralment diferent, no importa si portem corbata o una samarreta negre , el tema avui es la precarietat laboral que s’esta implantat a tot arreu, i que molts partits politics molt propers a nossaltres estan a favor de seguir aquesta politica laboral a França, a Albania i a les nostres contrades , el «futut» i perdoneu per l’expresió es que la pobresa cada dia es i está mes acusada i am els sistemes capitalistes que s’han implantat o s’han promogut per implantarse l’unica solucio encara que molt minsa es la protesta, que crec jo que la vaga de La Canadenca de l’any 1919 ba donar los seus fruits, pero avui ho veig mes complicat, ara be…hem de aprofitar la oportunitat que sens presenta per a no doblegar-nos, cosa molt dificil avui dia enfront els politics que tenim, ja que tots estan enbolcallats am una bona corbata.