La recent Dana, que ja ha segut més mortífera que els atemptats del 11 de Març de 2003, està sent un espill de la nostra societat actual: l’aparença és més important que la realitat.

En primer lloc, els polítics han demostrat mantenir-se tan desunits i inútils com sempre. Tots dos costats han prioritzat, des del minut ú, el protagonisme per davant de la salut. I s’han negat a oferir-se a l’altre mentre, literalment, l’aigua s’emportava les cases, els comerços, i les vides dels seus votants.

També s’ha deixat vore l’escòria de gent que hi ha quan, havent cases i tendes destruïdes, cents de persones han entrar a pillar tant com han pogut. No els importaven, igual que als polítics, les vides recentment destruïdes per l’emergència climàtica.

Però també s’ha vist la part bona de la situació. Milions de persones han col·laborat, des del minut ú, en innumerables actes de solidaritat, donant menjar, roba i tot allò que ha fet falta als damnificats. Inclòs, i en contra de les normatives de l’Estat, milers de persones s’han ofert per anar a ajudar, arribant a llocs que la incompetència dels polítics no podia tocar.

Una vegada més, ha quedat demostrat que qui havia de representar-nos no ho fa, perquè no li importem el més mínim. Una vegada més, sols el poble ha salvat al poble, de totes les maneres en què una persona es podia salvar. Una vegada més, s’ha comprovat que vivim a un món podrit replet de gent meravellosa.

Luismi Agud. Viles i gents