A finals del segle XX, quan los telèfons van entrar a la majoria de les cases, van representar una comoditat notable pa poder comunicar-te sense tindre’t que desplaçar o escriure una carta. En moltes d’elles, al mateix temps es va incorporar un petit moble funcional a on tindre este nou aparato: al recibidor, al passillo, a la sala... un punt a on tots los de casa hi tinguessen accés. Quan sonava el telèfon, no era una cosa individual, qualsevol podia despenjar (sí, ara s’hi fique...). L’arribada del telèfon mòbil va convertir lo fet de telefonar en una cosa personal i portàtil, ja no calia cap moble on tindre’l. Tampoc era necessari quedar-te a casa si estaves esperant que et cridessen.
Lo cert és que estos raders anys, a moltes cases, lo telèfon fix l’han donat de baixa o, si encara el conserven per costum o per nostàlgia, lo seu paper ha canviat. Si algú vol alguna cosa, crida al mòbil personal —o millor dit, envia un WhatsApp—, de manera que el telèfon de casa acabe quedant relegat a rebre, de tant en tant, algun truc de gent que potser no té el número de mòbil. O pitjor encara, a ser una font d’interrupció per les molestes cridades comercials i de spam telefònic, que en més d’una ocasió resulten ser estafes.
Penso en algunes persones grans que conec que no tenen mòbil i únicament tenen lo fix de casa. De disposar inicialment d’una font de comunicació útil a ara, cada volta que sona, si no és un número que coneixen (com ara lo dels fills), l’ignoren: «total, deuen de ser d’estos pesats que et volen vendre alguna cosa» —hai sentit dir a més d’una persona— «no cal que vaja a despenjar». I així se quede lo telèfon, agarrant pols al moble que va arribar a casa en ell... quan te cridaven i no et volien vendre res.
Estela Rius. Viles i gents
