Pa Setmana Santa lo poble s’aumplís de gent. Cases que durant l’any estan tancaes, veus com s’apugen les persianes i acudissen veïnes i veïns emigrats, descendents i algun visitant. És un moment de retrobament i de retorn a les arrels.

Aprofitant lo bon temps d’estos dies, més propi de finals de maig que de principis d’abril, passejava pels carrers del poble en Leonor i, mentrestant, anave recordant coses de quan ere petita: «Aquí ere a ca la tia fulana, aquí a ca la tia mengana...», —a moltes d’estes cases fa anys que no hi viu dingú—. Baixant pel carreró del Soldevila, me va dir: «A n’esta hi vivie la meua amiga... no sé de qui deu de ser ara».

Davant de la casa en qüestió hi havie una noia assentà. Va escoltar la conversa i de forma espontània mos vam ficar a parlar: «Aquesta casa la va comprar la meva àvia» —mos va dir—, «De quina casa sos?» —li va preguntar Leonor—, «A mi sempre m’han dit que soc de ca...», «Ah, que ta iaia o revisiaia es die...?», «Sí», «Pos mira, la mama ere cosina-germana, i la seua rebisiaia també» —li va dir Leonor assenyalant-me a mi—. Un moment de connexió familiar inesperada.

La noia es va quedar sorpresa —qui li havie de dir!— i a mi me va vindre al pensament una foto de fa cent anys que aguarde la iaia, en què apareixen sa mare i esta dona, entre altres persones. Li vaig dir a Leonor, perquè ella també la coneix la foto: «Sí, la tia Mercedes, que estave casà en l’oncle...» i vam continuar donant-li voltes al tema. Una mostra viva de la memòria compartida.

En una conversa tan curta vam descobrir que en aquella noia, que no sabíem qui ere, si tiram quatre, cinc o sis generacions enrere, tenim antepassats comuns. És molt alluny, sí, però estes coses formen part de la identitat de les famílies arraïlades a un poble des de fa generacions. Inclús de les que fa anys que viuen fora, però pa Setmana Santa tornen a apujar les persianes.

Estela Rius. Viles i gents