Lo dilluns de la setmana passada, quan ja portàvem un bon rato sense llum a causa de l’anomenat «apagón ibérico», la bateria dels mòbils va començar a baixar —sense possibilitat de poder carregar-la— i lo cap a pensar en quan s’amagués lo sol —ai, què faríem sense llum!—, me va vindre una imatge al cap: la dels nostres antepassats. La vida sense a penes dependre de l’electricitat per aspectes bàsics com fer lo minjar, calenta’s, llavar...

En plena apagada, quanta gent va córrer a casa dels pares a dinar perquè tenen cuina de butà o foc enterra? I a buscar la ràdio de transistors del iaio pa estar informat? I aquelles veles per un si en cas que tenen al caixó? I ja ficats, a prendre una mata d’enciam acabada de collir de l’hort pa cenar —perquè qui sap si al súper, sense llum i en la incertesa que patie tothom, ja s’haurien acabat—. Avui en dia, gràcies als avenços tecnològics que vam incorporar a les nostres vides al llarg del segle XX, vivim còmodament però, com a societat, ham arribat a un punt en què pot ser lo debat s’haurie de centrar en una cosa que ha quedat enrere: l’autosuficiència.

A més, en lo rader quart de segle s’ha produït una acceleració tecnològica sense precedents i en ella les nostres vides. S’han transformat los costums, los treballs, l’entreteniment, la comunicació... Cada volta tenim més pantalles, més núvols, més connexió, més informació, més immediatesa... però menys fraternitat, menys memòria social i familiar, menys reflexió, menys paciència, menys privacitat... i, com a conseqüència, més vulnerabilitats i dependència.

Entremig d’esta reflexió, ja era de nit i continuàvem sense llum. Abans d’anar a dormir vaig eixir al balcó i en aquella escurina que hi havia, em vaig quedar mirant los estrelles, igual que el iaio m’explicava que feia quan de petit es quedava a dormir al mas.

Estela Rius. Viles i gents