Ve ma mare em va informar que, entre els cardenals, hi havia un vell conegut nostre —a banda de l’arquebisbe Omella, que és del poble—: Cristóbal López Romero. El vaig conèixer al grup d’esplai del Pont del Treball, a Sant Martí de Provençals, on molts dels monitors eren salesians jóvens i entusiastes. Jo tenia entre tretze i quinze anys, deu menys que en Cristóbal, que és del 1952. El seu germà petit, Antonio, i jo érem bons amics. (Va morir molt jove fent d’electricista; una tragèdia.)
Era una època on els religiosos del barri treballaven sense descans per als més desfavorits, que en aquells temps eren els gitanos barraquistes de la Perona. Déu era amor i germanor, misses amb guitarres i cançons folk.
Malgrat aquestes experiències i l’exemple que vaig tindre a casa, cap als quinze anys vaig experimentar el que podríem anomenar una epifania inversa. D’aleshores ençà he estat incapaç de creure que hi ha un déu bo, omnipotent i creador; una vida eterna més enllà de la carn.
Desitjaria de cor tindre la fe de mons pares; poder sentir, per exemple, la pau de posar-se en les mans de Déu quan la vida es complica. Però el meu cervell no és capaç de concebre la possibilitat d’un déu. Si existís, el duríem incorporat «de sèrie» tota la humanitat, així no ens mataríem per imposar el nostre com a l’únic veritable.
I què passa amb les desenes de milers d’anys que la nostra espècie ha viscut sense la revelació d’aquest déu omnímode? Els Homo sapiens anteriors a l’era judeocristiana-musulmana, no mereixien la salvació eterna?
Preguntes d’adolescent, ho sé, però que segueixo sense resoldre.
El que no he perdut és el respecte i l’admiració per totes les persones a qui la fe els dona la força per ajudar els més desvalguts. Just el contrari del que fan alguns dirigents que s’autoanomenen religiosos, quan en realitat són intolerants.
Carles Terès. Viles i gents
