Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent i per les gateres de les cases buides, fulletes que parlen d’una llengua mil·lenària de la que ells no hi volen que se’n digue el nom. Que no hi pot ser el que dic? Que no és possible que algú vagi per ahí a deshora, sobre un cavall desbocat, fent un mailing costós que, ves a saber si no l’ha pagat el mateix Steve Bannon, l’amic de D. Trump? Pos està clar que podrie ser possible. Abans no hi havie cavalls pel Matarranya, perquè en rucs i matxos la gent s’anave apanyant però ara, després d’aquell intent fracassat de negoci hípic per a rics de la “Meseta”, de la torre del Marquès, la gent ja s’ha aveat a trobar-se cavalls en genets que porten banderetes a la gorreta, a la polsera i al rellotge. I eixos paios, que de moment només tenen una presència folklòrica als pobles del Baix Aragó i dels voltants de la Caixa, com la gent se distraigue i poso a les urnes moltes paperetes seues, ja voreu quin sotrac li fotran a tot el que s’ha avançat fins ara en el terreny de les llibertats i l’ecologia, per detindre el canvi climàtic (que ells neguen); en la preservació radical dels drets humans i els valors democràtics, i en la protecció de la diversitat social i cultural. També en tot lo que s’ha fet per la nostra llengua, en lleis positives de les Corts d’Aragó; ho podrien destrossar tot sense contemplacions, perquè no tenen sensibilitat ni amor per la cultura.

Quina diferència en l’Alt Aragó, on s’està vivint, com una festa, la recuperació de la fabla: creació d’empreses en noms i productes etiquetats en aragonès, festes i fires al voltant, presentació de llibres i discos en aragonès, programes de radio i TV. Quina diferència i quina pena.