Per despedir a l»Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d»eixa època que apareixen al Llibre de Testaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto de Estudios Turolenses.
Los tres fossars tenen coses curioses: als del Guadalop dominen les làpides individuals, i al del Tastavins los panteons menuts d»una sola làpida vertical que amague els «nitxos» de les famílies. Ara cap poble fique els morts en fosses, en lo típic cavalló senyalant la tomba i una creu en lo nom. Costum mil·lenària que es va mantindre fins a la meitat del segle XX, quan van començar a fer blocs de «nitxos» que primer compraven els més rics, i cap allà dels 70-80, ja es van deixar les fosses en terra, i també va desaparèixer la figura de l»enterrador, que ho feia algun home vell dels més pobres del lloc. Així es va perdre el costum més natural, econòmic, ecològic i estètic, d»enterrar als sers volguts. I tot per la comoditat d»aparentar més civilitzats i rics, posant los «màrmols» i granits relluents dels panteons que hi vedem als documentals. En lo fàcil natural i econòmic que resultaria ara, d»obrir les fosses en una «bobcat» de les que n»hi ha a tots los pobles; i fora ciment dels fossars!
Mirant alguns «nitxos», sembla que estem davant d»una TV a tot color, en moltes flors, més de plàstic que de naturals, dedicatòries i fotografies dels oficis dels finats… Tanta informació que mos fa pensar si no estarem a les portes d»un nou negoci de les funeràries, paregut a les personal biography que ara els fan los amics als que se casen. On se replegarà tota la seua vida des del breç a la tomba, i es podrà descarregar en un QR pintat a la làpida de pedra granítica.
Tomàs Bosque
