L’any només tenia, llavors, dues estacions, l’hivern i l’estiu. La primavera i la tardor no existien o, millor dit, existien, però ningú les tenia en compte. La gent llauradora tenia una solució eficaç per a situar temporalment els successos, les malalties, els grans esdeveniments familiars o les anomalies meteorològiques que podien condicionar la collita, com una pedregada, una sequera, una gelada o un temporal. La clau era vincular el fet que es volia ubicar a una collita determinada o a un treball de la terra.
La gent es posava dolenta, es casava, naixia o moria al temps de les cireres, de les olives, de les ametlles, del raïm —o de la verema—, de batre o dels bolets. Si dins de les dues grans estacions, hivern i estiu, es volia concretar una mica més calia relacionar l’episodi memorable amb la collita del moment i així tothom el sabia ubicar en el temps o, al menys, en el ritme agrícola de cada any.
També es podia relacionar el fet amb la faena agrícola del moment, encara que no fora una collita. Les coses podien passar al temps de rompre —la primera llaurada després de la collita— o al mantornar —la segona passada de cultivador— o al temps de podar —la vinya, es sobreentén—, al d’esporgar —els ametllers— o al d’embossar —el préssec—.
Els quefers de la terra i de la natura eren la principal referència temporal quan tothom passava, cada any, per les mateixes experiències agrícoles, quan tothom vivia de la terra.
Després van arribar la primavera i la tardor.
Lluís Rajadell. Viles i gents
