No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.

L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.

En l’imaginari popular trobam la iconografia contemporània del passamuntanyes, vinculat als robatoris, però també al terrorisme i a altres formes de violència. Històricament, els torturadors i executors de la Inquisició, es presentaven vestits en una túnica encaputxada que els cobria la cara. A les persones jutjades pel Tribunal del Sant Ofici se’ls ficave un capirot, perquè la penitència havie de ser anònima, i precisament d’aquí ve l’adopció d’este element per part d’algunes confraries a partir del segle XVII. En una vestimenta molt idèntica, formada d’una túnica i un capirot cònic blanc, al segle XIX, va començar a fer maleses la coneguda organització racista americana.

Multitud de villans i superherois que poblen la cultura de masses han jugat a n’esta dualitat que done la màscara, fent-ne una de les formes més populars a través de les quals este objecte ha arribat al públic. També alguns activistes l’han fet servir per portar a terme les seues reivindicacions i col·lectius d’artistes per qüestionar l’aparença externa.

Per carnestoltes, tradicionalment, també es cobria el rostre en màscares i antifaços per difuminar les diferències de classe i de gènere entre els participants a la festa, però la realitat és que també s’aprofitave per habilitar l’equívoc, la transgressió i la crítica, motiu pel qual va estar prohibit durant el franquisme.
Més recentment, Internet ha set un dels invents que ha nascut condicionat per la mentalitat de màscara digital, ja que a través de la pantalla podem estar creant-mos una nova identitat. Este fet, afegit a l’obligació de fer ús de la mascareta en determinats espais, fa que estéssem vivint un temps en què la màscara (digital o material) és la nostra carta de presentació i, per tant, la nostra identitat és més difusa que mai.

Estela Rius. Viles i gents