Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.
De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.
Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.
Carles Terés. Viles i gents
