El mar exerceix un influx poderós sobre la majoria de persones. Se l’associa amb la llibertat; tot i que, si ho mirem fredament, això no té cap sentit: el mar és una barrera que no ens permet anar més enllà amb els nostres mitjans anatòmics. Malgrat aquesta evidència, quan vaig decidir anar a viure terra endins, sentia, de vegades, una sensació d’ofec. Alguna nit m’abocava al balcó i imaginava que, en la foscor, el mar llepava els contorns del tossal on hi ha el poble.

La gent s’apinya a les costes, busquen els habitatges amb vistes al mar, s’hi asseuen a la vora per relaxar-se. Jo també —les poques voltes que puc i quan no hi ha gaire gent— en gaudeixo. Tanmateix, sempre recordaré la vegada que vaig sentir que podia ofegar-me, no solament jo, sinó també les meues filles, quan vam deixar de fer peu i un corrent silenciós impedia que avancéssim cap a la platja. Tot estava en calma, però aquella massa d’aigua va jugar amb nosaltres una estona massa llarga. Després de moltes braçades amb la menuda enganxada al coll, vaig tocar el fons amb la punta del dit gros. Terra ferma!
A la muntanya és una altra cosa. Algun camí m’hi he perdut, fins i tot he estat a punt d’haver-hi de fer nit al ras. Però sempre he sabut que, si no hi intervé cap terrabastall meteorològic, puc seguir caminant fins a trobar un punt de referència.

Així i tot, la mar manté el seu magnetisme. Ara mateix viatjo a la banda del tren des d’on es veu. És una vesprada rúfola, l’aigua és grisa i d’aparença inhòspita. I no puc apartar-ne la vista.

Potser el seu atractiu rau en el poder que transmet, que fa que ens sentim insignificants. O és que sentim l’enyorança de la nostra pàtria antiga, com escrigué Màrius Torres, nascut al carrer Major de Lleida, a més de 100 km del mar.

Carles Terès. Viles i gents