Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.
Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.
Si ens maten aquí / la nostra carn jove; / si ens maten aquí, / es quedarà al sol / d’esta terra hermosa, / on creixeran flors / perquè mai los hòmens / s’odin a mort. / I del desconsol / dels amors d’avui, / naixeran demà / uns amors més vius.»
Pedro Estopiñan «Borrasca», de Fondespatla, mos contave el 1978 que els maquis que els anys quaranta subsistien pels territoris dels Ports i tot el Maestrat, si notaven que no hi havie «civils», quan a les festes de les ermites feien ball, solien acudir discretament i es divertien lo que podien. Resulte que els pares de Pedro eren els encarregats de la Torre dels Visco, on ell feia de pastoret. Els maquis se li apareixien an ell en moltes ocasions i els donave coses de menjar i lo que li demanaven, perquè l’amo del mas, Palomo, els tenie dit que actuaren així.
Aquesta cançó meua també del 1978, on els maquis canten a cor en la tornada, no és desconeguda del tot, encara que mai l’he cantat en públic. Però ara la inclourem en una col·lecció de cançons sobre poemes de Desideri Lombarte, perquè l’advocació de la Mare de Déu de la Font és un lloc fonamental de la religiositat popular de Pena-roja; i un espai màgic de les tradicions del Tastavins, com de l’univers poètic desiderià. I què millor que parlar d’eixe lloc tan especial quan estem en ple solstici d’estiu, o com diria J. Caro Baroja, en plena Estació de l’Amor?
Tomàs Bosque. Viles i gents
